Llums del Paral·lel
-Carrousel musical-
FITXA TÈCNICA
Direcció: Xavier Canals
Estrena: 26 de desembre de 2002
En aquest espectacle escoltarem algunes de les cançons més emblemàtiques d’un gènere escènic de gran tradició a casa nostra –la comèdia musical– un gènere considerat menor, però fascinant per a qui, del teatre, s’interessa especialment per la comunicació que s’estableix entre l’escenari i el públic.
Tractant-se d’aquest gènere, seria imperdonable no recollir i destacar en primeríssim lloc les aportacions d’uns autors fonamentals: Alfons Roure i el mestre Josep M. Torrents. I la figura d’un d’aquells monstres sagrats que la nostra escena produeix de tant en tant: l’actor Josep Santpere. Tots tres tant per la quantitat i la qualitat de la seva producció com per la seva popularitat, basten ells sols per caracteritzar la millor època de gènere, la curta etapa de la segona república.
El públic, fidel seguidor d’aquest gènere, sempre ha vingut donant mostres d’entusiasme per aquests tipus d’espectacles musicals i s’ha mostrat especialment identificat amb la producció escènica que podia, per uns anys, expressar-se sense traves i parodiar sense embuts coses tan sagrades com el mite del Tenorio, dins una tradició burlesca, satírica, sarcàstica i sovint fins escatològica, profundament nostra, i que s’ha manifestat al llarg dels temps en una multitud d’expressions artístiques: des de l’humor gràfic i literari fins a poemes i cançons, passant per l’escena i el music-hall. Una tradició llargament soterrada –com tota la cultura catalana– que recuperem amb esforç i que reneix amb força pel fet que connecta profundament amb la sensibilitat del nostre poble. El gruix del recull d’aquest espectacle correspon, doncs, amb tota justícia, a peces estrenades abans de la Guerra Civil: no solament ha estat l’època daurada del gènere, sinó que pot afirmar-se, sens dubte, que mai el nostre teatre havia estat tan popular. Alguns dels nostres millors intèrprets i artistes ens ofereixen un ampli ventall de peces que alguns recordem amb nostàlgia i els altres, qui més qui menys, hem sentit taral·lejar alguna vegada. Estem segurs que, a més de divertir i de despertar vells records, aquest espectacle contribuirà a mostrar el reconeixement més precís d’una faceta de la nostra personalitat col·lectiva.